Les mesures cautelars en el Dret Processal Penal
Algunes de les disposicions legals de la llei espanyola poden semblar, en un primer moment, extremadament dures (com la incomunicació), ja que reflecteixen la inseguretat col·lectiva que existeix al poble espanyol, heretada d’un període de la seva història, marcat per actes terroristes.
L’estructura del Dret Processal Penal d’una nació no és més que el termòmetre d’elements corporatius o autoritaris, i la construcció de mesures de protecció personal. En el sistema processal espanyol, el dret a la llibertat està consagrat en l’art. 17.1 de la Constitució. Per tant, la restricció del dret a la llibertat és excepcional, no és automàtica, sempre està subjecta a les circumstàncies i proporcional als objectius que es persegueixen.
El objectiu és llavors, aconseguir un equilibri entre les mesures coercitives, utilitzades per l’estat per a l’enjudiciament efectiu dels delictes, i els drets individuals i garanties prevists en la constitució. L’aplicació de mesures en les quals es limiten els drets individuals, a causa de l’acció de l’Estat, és un dels temes més difícils d’abordar, a l’hora d’avaluar la “qualitat” del Dret Processal Penal d’una nació.
Les mesures cautelars coercitives, són el producte de la tensió entre dos deures propis d’un estat democràtic: La protecció de la societat en el seu conjunt, i el manteniment de la seguretat col·lectiva dels membres de la comunitat d’una banda, i per una altra les garanties i la protecció efectiva dels drets individuals de les persones que integren aquesta comunitat.
Sens dubte, el principal problema que plantegen les mesures cautelars, és que si no s’adopten, es corre el risc d’impunitat, i si s’adopten, apareix el perill de la injustícia. El dilema entre la llibertat o la presó ha de resoldre’s de manera eclèctica. Ha d’existir, en el Dret Processal Penal, un camí intermedi que permeti preservar la seguretat de l’Estat, sense transgredir la línia que ens porta a ignorar els drets dels ciutadans.
Per descomptat, l’aplicació de mesures cautelars, com la privació de la llibertat, planteja per si sola un conflicte entre els drets individuals i la conveniència del col·lectiu. L’aplicació de mesures cautelars, ha d’estar presidida pels principis de legalitat, excepcionalitat i proporcionalitat.
Per tant, les mesures cautelars expressades en el Dret Processal Penal, tracten de garantir el normal desenvolupament del procés i l’aplicació efectiva del dret que té l’estat de castigar les conductes punibles. Permetre la detenció preventiva dels acusats, per garantir la seva presència durant el període d’instrucció de la causa i per eventualment, assegurar el compliment de la probable pena que s’imposi en les sentència, és una forma de garantir la seguretat de l’estat i de la comunitat en general.
El requisit per a l’aplicació de mesures cautelars és llavors, la presumpció de l’existència d’un delicte. No es requereix la certesa del fet, sense una probabilitat raonable. La mesura cautelar provisional, ha de basar-se en una “presumpció raonable de la comissió d’una conducta punible.”
El codi de procediment civil alemany, requereix que existeixi una raó per a la detenció i per sospitar, en forma legítima, que una determinada persona té un alt grau de probabilitat d’haver comès el delicte. Igualment, han d’existir raons fundades per pensar que el reu emprengui la fugida, oculti o destrueixi proves, influeixi sobre testimonis o alteri de qualsevol forma el curs normal de la recerca.
L’objecte del procés penal, sempre serà castigar una conducta punible, sent el punt de partida del procés la individualització de l’autor o els autors. És essencial, per a la pràctica de les mesures cautelars, que existeixi certesa, mes allà d’un dubte raonable, de l’autoria del delicte.
Per a això es requereixen tres elements:
Que la conducta que es pretén castigar, sigui típica, antijurídica i existeixi culpabilitat.
1. Una conducta determinada és típica, quan ha estat “tipificada”, és a dir determinada i definida sense lloc al menor dubte, com a conducta punible en el codi penal. Podem pensar, a manera d’exemple, que en un futur, els viatges en el temps seran considerats com una conducta punible, igual que practicar la invisibilitat en zones urbanes.
2. Es tracta de dos esdeveniments, que difícilment poden succeir en aquest moment històric, però que, poden ser possibles en un futur. Anem a suposar que, a causa de l’evident vulneració dels drets individuals de moltes persones que aquestes conductes poden implicar, en un futur seran considerades com a delictes i seran oportunament “tipificades” i considerades antijurídiques. Això implica que, l’ordenament jurídic de l’època, les descriurà sense lloc al menor dubte, amb el major detall possible, en el codi penal d’aquests dies, i per descomptat adjudicarà una pena a les persones que incorrin en aquesta conducta.
No obstant això, avui, l’any 2016, si una persona és sorpresa viatjant en el temps, o fent-se invisible, probablement sigui considerada com un gran inventor i un ésser digne de ser destacat dins de la seva comunitat. Per què succeeix això? Perquè la conducta en què incorren no ha estat considerada típica ni antijurídica.
3. La culpabilitat és el tercer element, una vegada hem determinat el típic i l’antijurídic de la conducta. La culpabilitat implica necessàriament la individualització de la culpa. Anem amb un exemple novament: Suposem que, els testimoniatges i altres proves, com a enregistraments de video, ens indiquen clarament que, l’autor d’un delicte va ser un home ros de més d’1.80 mts d’altura.
Si atenem a tal proposició, hauríem d’aplicar mesures cautelars a tots els homes rossos d’Aquest país, que mesurin més d’1.80 mts d’altura. No ho podem fer. Per què? Perquè no hem aconseguit individualitzar la culpa. Això és, assignar-la a un únic i inconfusible individu.
Posteriorment trobem que, l’autor del delicte, utilitza una pròtesi en la seva extremitat superior dreta, la qual cosa ens fa reduir ostensiblement, el nombre de possibles autors de la conducta punible. Però segueixen sent molts. Àdhuc no aconseguim individualitzar la culpa.
Les recerques continuen, i en centrar-se en un grup tan definit de ciutadans, obtenim una empremta dactilar, la qual cosa ens proporciona un nom i un nombre de document d’identitat. En aquest punt, hem aconseguit individualitzar la culpabilitat.
En conclusió, aquests requisits són obligatoris, a la llum del Dret Processal Penal tant en la legislació Espanyola, com en la de la Comunitat Europea, ja que és necessària una decisió motivada i sustentada per proves raonables que l’acusat és l’autor d’un crim, per dictar mesures cautelars preventives.
