En aquest article us vull parlar dels actes de comunicació i els Procuradors.
Ha sorgit una interessant polèmica, que concerneix al que es disposa per l’article 152 de la Llei d’Enjudiciament Civil, en el qual es dicten algunes disposicions relatives a les notificacions i els actes de comunicació propis dels processos civils.
I és interessant la discussió en la mesura en què involucra novament les competències dels procuradors i per descomptat també té abastos processals o de dret processal, per a una millor comprensió.
La Llei d’Enjudiciament Civil, en el seu article 152 diu: “Forma dels actes de comunicació. Resposta. 1. Els actes de comunicació es realitzaran sota la direcció del secretari judicial, que serà el responsable de l’adequada organització del servei. Tals actes s’executaran per: 1. º Els funcionaris del Cos d’Auxili Judicial. 2. º El procurador de la part que ho sol·liciti. A aquest efecte, en tot escrit que doni inici a un procediment judicial, d’execució, o a una altra instància, el sol·licitant haurà d’expressar si interessa que tots els actes de comunicació es realitzin pel seu procurador. Si no es manifestés res sobre aquest tema, el secretari judicial donarà curs a les actuacions, realitzant-se tals actes pels funcionaris del Cos d’Auxili Judicial. Així mateix, seran realitzats per aquests últims si els demandats, executats o recorreguts no sol·liciten expressament en el seu escrit de personación que es realitzin pel seu procurador o si les parts fossin beneficiàries del dret d’assistència jurídica gratuïta.”
De l’anterior es dedueix que, és el ciutadà que acudeix a la justícia, qui té la potestat de triar la forma en què s’han d’efectuar les notificacions i els actes de comunicació dins del procés judicial, entenent que aquestes i aquests són els “motors” que fan avançar el litigi, i entenent així mateix que la celeritat en la impartició de justícia ha de ser una de les seves característiques, ja que la justícia tardana en la realitat no és justícia.
És en aquest punt de la discussió, on convé fa dos advertiments.
1- El servei prestat pels funcionaris del Cos d’Auxili Judicial és gratuït. No obstant això, triga diverses setmanes en cadascuna de les comunicacions.
2- El servei prestat pels Procuradors té uns costos que van des dels 25 fins als 35 Euros per cada comunicació.
L’elecció que ha de fer el ciutadà no sembla ser entre dos sistema efectuar comunicacions, sinó entre dos tipus de justícia. Una que serà àgil, eficient, oportuna i costosa i una altra que pot arribar a ser indefinida, eterna, inoportuna i gratuïta.
L’anterior cobra rellevància, si es té en compte que, segons s’afirma en reiterades jurisprudències, els actes de comunicació no passen per ser mers actes processals, sinó que són el suport instrumental de l’existència d’una discussió jurídica existent entre dues parts. No es concep doncs, un sistema judicial, constitucional, just i democràtic sense l’existència d’ells i sobretot sense la “oportunitat” dels mateixos.
Abans d’aprofundir encara més en el tema, convé fitar que, les comunicacions, emplaçaments o citacions no es realitzen en forma efectiva amb el sol lliurament de la resolució judicial, sinó que, com ho ordena l’article 152-2 de la Llei d’Enjudiciament Civil, s’ha de fer un extracte del contingut fonamental de la resolució en l’anomenada cèdula.
ELS PROCURADORS ENMIG DE LA POLEMICA
Com ja és habitual, quan es tracta d’adjudicar competència als procuradors, sorgeix per descomptat la qüestió de la “privatització de la justícia”. Fem referència en el paràgraf anterior als processos que implica, entre uns altres una efectiva i eficaç comunicació judicial. Per descomptat, els Procuradors són professionals que deriven els seus ingressos de la seva labor en procura de la celeritat i l’efectivitat de la justícia.
Igualment cridem l’atenció, sobre l’última línia de l’article 152, motiu d’aquest article, la qual resa “o sí les parts fossin beneficiàries del dret d’assistència jurídica gratuïta”. La frase resumeix l’esperit de la norma. Sí vols una justícia ràpida i efectiva has de pagar als procuradors, en cas contrari tindràs justícia tardana que com ja ho hem expressat, al final del dia no és justícia.
És clar que la norma no la van imposar els Procuradors. Però per al ciutadà desprevingut, el que no pot pagar els serveis d’aquests professionals, ells són els culpables.
Podem entendre, la intenció del legislador, encara que no estigui expressada amb claredat en la part motiva de la llei. No obstant això, ara que, en la pràctica els ciutadans s’enfronten a una molt difícil elecció. Costos o ineficiència, és convenient aplicar els correctius necessaris perquè, ambdues opcions condueixin a un camí de justícia oportuna i eficaç per a la resolució dels conflictes civils entre els ciutadans.
La nova reglamentació, no obstant les imprecisions en què cau, aporta instruments nous, que impedeixen les notificacions arbitràries o de facto que es presentaven amb l’anterior normativa. La nova Llei d’Enjudiciament Civil no permet aplicar previsió descrita en l’article 160 – 3 referent a comunicacions a una part de les quals depengui la seva personación, o la intervenció personal en el procés.
Igualment podem veure com la Llei d’Enjudiciament Civil, ara diu que és necessari remetre una cèdula d’emplaçament sense precisar hora i dia de compareixença. Igualment reglamenta la llei, quin ha de ser el contingut d’aquestes cèdules, sent obligatori que en les mateixes figuri l’objecte pel qual es requereix la compareixença i el procediment que s’ha de dur a terme, així com l’advertiment clar i explícita que la no compareixença justificada donarà per efectuada la compareixença.
Tenint en compte la gravetat de les conseqüències de tal acte judicial, la comunicació solament hauria de donar-se per efectiva quan l’emplaçament hagi estat rebut per l’interessat, acte aquest que ha de constar sense lloc a dubte.
És llavors quan cobra vigència la figura del procurador, com a instrument eficaç en l’ocurrència d’aquests esdeveniments. No podem desconèixer que l’experiència i el professionalisme d’aquests advocats, han aportat transparència, eficàcia i celeritat a l’administració de justícia a Espanya.
